Teatre popular català

TEATRE POPULAR CATALÀ

Paral·lelament, també es creà un teatre popular. En el camp religiós es limità a reproduir els models més típics de l’edat mitjana que l’Església promovia (danses de la mort, peces relatives als cicles de Nadal i de la Passió, Misteri d’Elx, vides de sants, etc.) i de les quals se servia per fer arribar a les classes humils els seus ensenyaments doctrinals i moralitzadors.

En el camp profà es consolidà, en aquest tres segles l’entremès medieval, anomenat sainet de costums. Es tracta de peces dramàtiques breus (sovint complements d’una obra més llarga), que descrivien costums de l’època, acompanyades de música i cançons i que tenien sovint una intenció satírica i, ja al segle XIX, adaptava a les necessitats locals el teatre polític sorgit arran de la Revolució Francesa.

Teatre religiós

Al llarg de l’edat mitjana l’Església s’adona de les possibilitats propagandístiques i pedagògiques del teatre. Així, en els rituals religiosos comencen a introduir elements dramàtics (representacions). Amb el temps, aquests elements acabaran convertint-se en obres independents.

-Els textos són senzills i directes per tal de fer arribar el missatge religiós, però l’escenografia i la música són d’una complexitat considerable.

-Les representacions de teatre religiós s’anomenen “misteris” i introdueixen temes relacionats amb la història del cristianisme.

-Destaquen les “passions”, representacions del cicle pasqual en què Crist viu la mort, la passió i la resurrecció. Actualment, les més famoses són les d’Esparreguera i Olesa de Montserrat.

-Els “Pastorets” giren al voltant del naixement de Jesucrist, i se solen representar per Nadal arreu de Catalunya. També tenim les vides de sants, la vida de la Verge Maria (“El misteri d’Elx”) i la festivitat de Corpus (la “Patum” de Berga).

Teatre profà. Entremesos i sainets

-Els sainets al Principat (entremesos a les Illes Balears) és un gènere teatral que a finals del segle XVIII ha aconseguit un veritable ressò popular. Aquestes són les seves característiques:

• Es representa en qualsevol espai obert o tancat (places, sales particulars, cafès…).
• Té una estructura homogènia: són peces curtes, còmiques, en versos de caràcter popular, d’intenció satírica sobre els estaments militars i eclesiàstics.
• Es representa com a complement d’una obra dramàtica més llarga i més transcendent (misteris religiosos, per exemple).
• Està fet per als sectors populars: pagesia, menestralia…
• Temàtica: conflictes al voltant de l’amor i la gana, en un marc social marcat per la pobresa.
• Els personatges són prototípics: el marit banyut, el conquistador fatxenda, la doneta presumida, el policia o militar vanitós (que sempre parla en castellà), estudiants trapelles…

Prosa popular catalana

PROSA POPULAR CATALANA

Cal destacar les rondalles i les llegendes, dos dels gèneres més universals que també es transmetien oralment. Són relats ficticis i és habitual el seu caràcter fabulós, tot i que, en algun moment, s’han pogut considerar fets reals. Destaca una narració, també anònima, el Viatge a l’Infern d’en Pere Porter, que insisteix en determinats models medievals.

Les rondalles (prosa)

-Narracions anònimes transmeses oralment que presenten fets fantàstics o imaginaris.

-Durant el segle XIX, en l’època de la Renaixença, cal destacar la feina de recopilació de rondalles que duen a terme el mallorquí Antoni Maria Alcover (Rondaies mallorquines), el poeta català Jacint Verdaguer i l’escriptor valencià Enric Valor, entre d’altres. Tots ells les recollien directament de la gent del poble.

Les llegendes

Les llegendes són narracions populars que solen barrejar elements reals i elements imaginaris.

Les llegendes tenen les característiques següents:

– es basen en elements reals (personatges, castells, fets històrics, …) que són transformats per la tradició
en elements imaginaris més o menys fantàstics (dracs, gegants, encanteris, …)

– serveixen per explicar costums o tradicions que ens han arribat per transmissió oral.

– estan relacionades amb un personatge, un lloc, un monument, un país, …

– de vegades donen un consell o proposen un comportament determinat.

Poesia popular catalana

POESIA POPULAR CATALANA

Presenta, en aquests tres segles, una gran varietat de gèneres: nadales, corrandes, goigs… També cal remarcar els romanços, poemes narratius anònims de tradició oral, com ara El Comte Arnau o Lo mariner (també anomenat A la vora de la mar), que a partir del romanticisme fou objecte de constants reelaboracions per part de la poesia culta (Joan Maragall, Josep M. de Sagarra, etc.). Normalment transmesa oralment i cantada, la poesia popular manté unes certes característiques formals, com ara el vers d’art menor (de vuit síl·labes com a màxim), la rima assonant o l’ús abundant de repeticions (anàfores, paral·lelismes…), que n’accentuen la musicalitat i en faciliten la memorització.

Els cançoners musicals o de poesia popular del s XVI, com el cançoner del duc de Calàbria o el cançoner Flor d’enamorats, contenen algunes de les mostres líriques més pures de l’època.

El romanç (vers)

-Composició poètica de nombre indeterminat de versos (sovint de 7 síl·labes). Té una rima assonant als pa

rells i manca de rima als senars.

-El grup de romanços en llengua catalana l’anomenem “Romancer català”, entre els quals es desenvolupen una sèrie de temes i de personatges que seran recuperats per la llengua catalana dels segles XIX i XX. Per exemple: la cançó “Els segadors” esdevindrà himne patriòtic de Catalunya, i els romanços del bandoler Joan de Serrallonga i del comte Arnau són reelaborats i reinterpretats per diversos autors, com el poeta Joan Maragall.

-El nucli del romancer sembla que es fixa al llarg dels segles XVI-XIX. La influència del “Romancero” castellà és evident, sobretot en l’abundància de castellanismes en la llengua.

-Trobem diferents tipus de romanços: històrics (al voltant dels bandolers i lladres de camí ral), llegendaris (com el del comte Arnau), novel·lescos, de costums, religiosos…

Els goigs (vers)

-Pel que fa a les composicions religioses, hem de destacar el goig, conjunt d’heptasíl·labs, amb una tornada inicial de quatre versos i un nombre variable d’estrofes de vuit versos, que al final reprenen els dos darrers de la tornada (que s’anomena “retronxa”).

-Són cançons religioses musicades i cantades que lloen les excel·lències de Jesucrist, la Verge Maria i els Sants. De melodia senzilla i espontània, la tradició dels goigs ve de l’Edat Mitjana i arriba al segle XX.

-La gran majoria de goigs ens han arribat per la seva gran difusió en paper, impresos, arreu dels Països Catalans.

Les nadales (vers)

-Les nadales, evidentment, són cançons de Nadal, amb l’explotació d’un ambient casolà i referències a la celebració d’aquesta diada.

-Parlen d’aspectes com el naixement de Jesús, l’anunci fet a Maria, la nova dels àngels als pastors…

-Com que és una composició que ens ha arribat oralment, podem trobar una lletra que a diferents indrets es canta amb una melodia diferent, i melodies que tenen diferents lletres.

Les corrandes i les cançons de pandero (vers)

-La corranda és una estrofa de quatre o cinc versos heptasíl·labs que té sentit per ella mateixa, breu i senzilla. Gira al voltant de l’amor o del treball.

Una vida, dues vides

quantes vides teniu vós?

Vós teniu la meva vida

i la vida de tots dos.

 

Dos pardals en una espiga

no s’hi poden sostenir:

dos fadrins amb una nina

no s’hi poden avenir.

-La cançó de pandero és una ampliació de la corranda. Posseeix els seus mateixos trets, però té una major llargada i és una cançó cantada, amb una melodia monòtona i repetitiva.

Gran quimera la gent tenen, 

gran, jove, de jo i de vós.

Gran quimera la gent tenen

si nos casarem los dos.

Gran quimera la gent tenen;

no l’haurien de passar:

les gotes del cel quan cauen

totes saben on anar.

Importància de la literatura popular catalana

LITERATURA POPULAR CATALANA

Enfront del declivi de la literatura culta dels segles XVI, XVII i XVIII, la literatura popular catalana va guanyar importància perquè va mantenir una gran vitalitat en tots els gèneres, la qual cosa posa en evidència la normalitat d’un ús social del català aclaparadorament majoritari entre la població del Països Catalans, cosa lògica si es té en compte que el poble mai no va deixar de parlar la seva llengua i que la castellanització afectà, sobretot, els ambients més propers a la Cort.

IMPORTÀNCIA DE LA LITERATURA POPULAR

Com ja s’ha dit, entre els segles XVI i XVIII, en què la literatura catalana acusa una certa crisi de qualitat i quantitat, la literatura popular i tradicional rep protagonisme i representativitat en la conservació de la llengua.

Característiques:

• Popular: pel ressò i l’acceptació que aconsegueix en una comunitat que la fa seva.
• Tradicional: es transmet de generació en generació, tot i ser reelaborada.

Sovint, aquesta literatura està musicada, cosa que l’ajuda a ser acceptada i difosa.

Aquest conjunt coherent, ric i variat de composicions literàries populars serà recuperat més endavant, durant el segle XIX, en el període de la Renaixença.

Literatura popular. Estructura i estil

ESTRUCTURA i ESTIL

En aquest tipus de literatura es busquen fórmules que facilitin la composició oral i la memorització: les frases tendeixen a ser coordinades o juxtaposades, les repeticions de versos, estrofes i passatges sencers hi són molt freqüents, s’utilitzen paral·lelismes, expressions prefixades —per començar i acabar una composició—, l’ús repetit d’alguns números, etc.

La disciplina que s’encarrega de recollir i estudiar les composicions que formen o han format part de la literatura oral rep el nom de folklore.

Literatura popular

LITERATURA POPULAR

Des del s. XVI fins al XIX, el poble va seguir creant una poesia i una narrativa de factura més aviat tosca però sovint plena de vivesa i colorit. Normalment és anònima i no respecta fronteres polítiques ni lingüístiques: per això presenta múltiples variants. Però és una literatura poc propensa a les innovacions: tant la forma com els temes i els motius són estereotipats. A causa de la manca d’originalitat i dels pocs canvis que presenta al llarg del temps, té una evolució més lenta que la literatura culta i és més difícil de datar: es pot haver transmès des de molts segles abans i pot ser molt antiga.

La part més interessant, divulgada per via oral, no fou publicada fins al s XIX; la part més circumstancial, en canvi, era divulgada a través de la lletra impresa i assolia tiratges prou importants (romanços, col·loquis, relacions de fets històrics o de costums, etc.).

És una literatura efímera, ja que moltes de les seves mostres s’han perdut per no haver estat fixades per escrit. La simple transcripció de textos i la recreació literària per autors consagrats són dues formes de fixació per escrit on es poden trobar recollides aquestes mostres de literatura popular.

ESTRUCTURA i ESTIL

Importància de la LITERATURA POPULAR CATALANA

POESIA POPULAR CATALANA

PROSA POPULAR CATALANA

TEATRE POPULAR CATALÀ