L’humanisme a la corona catalanoaragonesa
L’humanisme a la corona catalanoaragonesa i la Cancelleria Reial
l’entrada de l’humanisme a les lletres catalanes va ser un procés lent encara que primerenc. No deixa de sorprendre que al final del segle XIV ja hi hagi humanisme a la corona d’Aragó, un fet precoç que només es pot explicar pels estrets contactes polítics amb Itàlia en aquell moment de la història i, també, per l’estreta relació establerta amb la cort papal d’Avinyó (separada de la de Roma en l’anomenat Cisma d’Occident).
Però la influència dels autors italians sobre les nostres lletres es manifesta només en el camp de la prosa. La poesia seguia encara els models trobadorescos.
Així, alguns autors catalans dels segles XIV i XV aporten mostres d’aquesta nova mentalitat espiritual i literària, sigui en cercles burgesos urbans o a la cort. Encara que les obres d’aquests autors no sempre es poden desvincular del tot de la concepció medieval moralista, d’intenció alliçonadora, hi podem trobar elements innovadors que recullen aquesta nova mentalitat: intenció crítica, racionalisme, to satíric i burlesc respecte a la moral imperant i influència dels autors italians contemporanis, els quals, per una banda, els obren les portes a un nou cànon d’autors clàssics molt més ampli i, per l’altra, els enlluernen amb una llengua i un estil que s’emmirallen en el llatí clàssic. Bernat Metge és el paradigma d’aquest nou model d’intel·lectual.
La utilització del terme Humanisme per referir-se a alguns autors i ambients
literaris de final del segle XIV i del segle XV és una qüestió molt controvertida. De fet, l’expressió Humanisme català apareix per primera vegada a principi del segle XX, i és àmpliament difosa pels noucentistes, interessats a trobar primerenques arrels clàssiques en la nostra literatura.
En realitat, difícilment podem parlar de l’Humanisme en les nostres lletres.
No obstant, si entenem l’actitud humanista en un sentit ampli, podem parlar, d’un paleohumanisme, mot encunyat per Joan Fuster, ja que alguns autors dels segles XIV-XV tenen molts trets que els hi acosten.
Algunes de les característiques que podem detectar en la nostra literatura humanística serien les següents:
- Imitació del llatí en prosa.
- Interès pels clàssics i pels humanistes italians.
- Escepticisme. Podem detectar actituds escèptiques, o fins i tot cíniques que evidencien la desconfiança en les doctrines tradicionals.
- Protecció de la Corona als nous corrents. Pere el Cerimoniós impulsà la traducció de textos llatins i reorganitzà la Cancelleria Reial, element fonamental per a la recepció de la nova sensibilitat. És sobretot Joan I, que regnà entre 1387 i 1396, qui més s’interessà per la literatura i per la música, descuidant de vegades qüestions d’Estat. És en el seu regnat quan més s’accentua la llatinització de la prosa de la Cancelleria i quan s’imposa un model de llengua que serà considerada la primera koiné romànica. Finalment, en el regnat d’Alfons el Magnànim (Medina del Campo, 1396 – Nàpols, 1458), la Cort es traslladà a Nàpols i els nostres intel·lectuals entren directament en contacte amb els humanistes italians.
- Influència limitada.
la Cancelleria Reial
A la corona d’Aragó, l’humanisme trobà una gran acceptació entre reis com Joan I i Martí l’Humà. N’és una mostra la Cancelleria Reial, un organisme burocràtic que redactava tots els documents oficials de la reialesa, la noblesa o l’estament eclesiàstic. Creada al segle XIII, va esdevenir un focus cultural a partir de 1373, quan s’hi va aplegar un grup de copistes per a la transcripció de llibres. La seva importància prové sobretot de la uniformitat lingüística que va introduir a tot el territori (Principat de Catalunya, regnes de València, Mallorca, Sicília…) en l’àmbit de la llengua escrita: va imposar, doncs, un català unificat per damunt de la varietat més gran de la llengua oral.
La Crònica de Pere el Cerimoniós
La Crònica de Pere el Cerimoniós
És la darrera de les quatre grans cròniques i va ser acabada el 1386. Va ser dictada pel rei Pere III el Cerimoniós i copiada pels seus escrivans. És una crònica autobiogràfica i té una finalitat clarament propagandística: Pere III la concebé com una eina per justificar les seves decisions polítiques.
- Autor: Pere III el Cerimoniós (1319-1387) va promoure la redacció d’obres historiogràfiques i va reformar la Cancelleria Reial, a través de la qual l’Humanisme va introduir-se a la corona d’Aragó. El seu tarannà polític, de caire absolutista (va retallar els privilegis de la noblesa catalana), el va acostar al concepte de monarca renaixentista, astut i autoritari. Usa en la crònica el plural majestàtic Nós.
- Fets històrics narrats: la Crònica s’inicia amb un pròleg en forma de parlament a les Corts que dona pas al relat del regnat del seu pare, Alfons III el Benigne. Tot seguit se centra en el regnat de Pere III, amb la reincorporació del regne de Mallorca i les lluites contra la noblesa aragonesa i valenciana.
- Trets peculiars: és l’única crònica en què no s’utilitzen cançons de gesta prosificades, sinó que es basa en els documents de la Cancelleria i en l’experiència del rei, que hi aboca els propis records i sentiments. Hi abunden els episodis que mostren la crueltat i sang freda reial a l’hora de fer justícia.
- Estil i llengua: la prosa és correcta i acurada per influència dels documents cancellerescos, però sense la vivesa i el pintoresquisme de les tres cròniques anteriors. Tan sols les intervencions del rei trenquen l’eixutesa estilística. Hi apareixen altres llengües com l’occità, el castellà i l’aragonès.
El Llibre dels feits de Jaume I
El llibre del feits de Jaume I
És la primera de les quatre grans cròniques i va ser escrita entre 1240 i 1274 amb la participació directa del rei Jaume I. Té un marcat caràcter autobiogràfic.
- Autor: tots els indicis fan pensar que Jaume I va ser l’inspirador de la crònica, ja que dictava als seus copistes els seus records i les seves vivències. Per això el narrador s’expressa en primera persona del plural (plural majestàtic): “e la major partida, on nós erem, fo en lo port de Salou […]”.
- Fets històrics narrats: explica els fets més importants de la vida de Jaume I (1207-1276): el seu naixement, la pèrdua del seu pare a la batalla de Muret, el casament amb Elionor de Castella, les conquestes de Mallorca i València, la revolta dels nobles aragonesos, la visita al Papa, la conquesta de Múrcia, les guerres internes a Catalunya…
- Trets peculiars: el to autobiogràfic li atorga un realisme notable (el rei s’hi mostra ara tendre ara bel·licós) i proporciona intimisme a la narració (amb detalls de la vida quotidiana); s’hi fa palès un clima heroic per influència dels poemes èpics prosificats, com també un cert providencialisme: Déu regeix els esdeveniments històrics; aquí les victòries dels catalans són atribuïdes a la voluntat divina.
- Estil i llengua: L’estil del Llibre dels feits és viu i ràpid, molt espontani i poc acurat; els parlaments dels protagonistes es reprodueixen en estil directe. La llengua destaca per l’ús sovintejat d’expressions populars, els personatges parlen en la seva llengua materna i hi abunden els aragonesismes.
Les cròniques. Cronologia
La historiografia: les quatre cròniques
La historiografia: les quatre cròniques
Quan la corona d’Aragó es va expandir per la Mediterrània als segles XIII i XIV va passar per moments d’eufòria en tots els àmbits –polític, econòmic i cultural– és lògic que s’hi produís una literatura èpica que en celebrés les gestes heroiques, però no s’ha conservat, tot i que se sap que va existir perquè apareixen fragments prosificats d’aquesta literatura èpica a les “quatre grans cròniques”.
Les cròniques són textos històrics en prosa que reflecteixen el moment de màxim esplendor de la corona catalanoaragonesa: les conquestes de Mallorca i de València, l’expansió per la Mediterrània (conquestes de Sicília i de Sardenya i les expedicions al nord d’Àfrica) i, posteriorment, les etapes menys bel·licoses i més centrades en les intrigues de la cort.
Van ser escrites durant els segles XIII i XIV, en el període que va del regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276) fins el de Pere el Cerimoniós (1336-1387), autors de dues de les grans cròniques. Les altres dues són de Ramon Muntaner i de Bernat Desclot.
Aquestes quatre grans cròniques pretenen justificar les actuacions polítiques dels monarques i deixar constància d’uns fets amb una finalitat didàctica. Estan marcades per un to heroic i patriòtic i es corresponen a l’època de plenitud de la corona catalanoaragonesa.
Són importants tant des del punt de vista literari i lingüístic com històric. Algunes recullen fets que no consten en cap altra narració occidental (com l’expedició catalana a Grècia, narrada a la crònica de Muntaner).
Els fets de les cròniques corresponen a fets coetanis dels autors i a experiències viscudes. En dos casos (la de Jaume I i la de Pere III) tenen caràcter autobiogràfic i estan narrades en primera persona.
Característiques generals de les cròniques.
El línies generals, comparteixen aquests trets:
- Els autors van presenciar els fets que narren o bé tingueren com a referència escrits redactats pocs anys després dels esdeveniments. Parlen, doncs, de fets contemporanis o immediatament anteriors.
- El fervor monàrquic i patriòtic envers la corona catalanoaragonesa.
- La seva intencionalitat política de justificació de les decisions i accions dels reis.
- La voluntat didàctica de deixar constància d’uns fets –moltes vegades viscuts en primera persona– i alhora de servir d’exemple a partir de les gestes heroiques dels seus protagonistes.
- El fet de ser un retrat històric, encara que sigui subjectiu, parcial i idealitzat, i de mostrar-nos uns personatges en la seva dimensió més quotidiana i més humana.
- Els trets d’oralitat i al utilització, en mols casos, d’un llenguatge viu i directe.
- Es va utilitzar la prosificació de poemes èpics en tres de les quatre cròniques (llevat de la de Pere III el Cerimoniós), la qual cosa els confereix un to heroic.
- La llengua de les cròniques presenta una gran uniformitat malgrat que van ser escrites per autors de procedència geogràfica diversa. Això és degut a la influència de la Cancelleria Reial*, organisme que va oferir un model comú de llengua escrita.
*Cancelleria Reial: amb aquest nom es coneix el grup d’escrivans creat el segle XIII que tenia com a missió la redacció de les lleis, les ordres, les cartes, etc. dels monarques catalans.
L’Humanisme
L’Humanisme
L’Humanisme va ser un moviment de renovació cultural que va sorgir a Itàlia, al segle XIV, i que s’expandí per Europa durant els segles XV i XVI.
El segle xiv, (entre 1301 i 1400), és el darrer període de la baixa edat mitjana i suposa un temps de crisi generalitzada que prepara el canvi d’època:
- davallada demogràfica (pesta negra a ½ s. XIV) se suma
- l’esfondrament del feudalisme i la consolidació de l’hegemonia de les ciutats i de la burgesia, cosa que propicià un procés de recessió dels nuclis de producció i d’innovació cultural i literària tradicionals (monarquia i alta noblesa) per donar pas un auge de les universitats i els centres d’estudi laics,
- l’acabament de les polítiques de croada,
- l’evolució dels estats medievals cap a monarquies i la pugna entre estats cada cop més poderosos i centralitzats.
- Igualment influeix el nou pensament, més racionalista, que prepara la mentalitat general per als canvis dels segles posteriors.
Al final de l’edat mitjana, hi havia un cert malestar en àmplies capes de la societat pel rumb que havia pres l’Església:
- Luxe exagerat amb què s’envoltava l’alta jerarquia eclesiàstica.
- Escassa cultura i relaxament de costums del clergat.
- Compravenda de càrrecs eclesiàstics per a benefici propi.
- Venda de butlles i indulgències per a obtenir el perdó de Déu.
Expansió de l’humanisme
La impremta hi va tenir un paper molt important; gràcies a aquesta, l’humanisme es va poder expandir molt més ràpidament, a partir del 1450.
A més, les acadèmies i les universitats també van tenir un paper clau en la seva expansió, i se centraren en la llengua, la filosofia i la literatura. Estaven formades per erudits que, sota la protecció econòmica (mecenatge) d’un senyor, es dedicaven a la traducció de manuscrits antics i a l’intercanvi de coneixements i idees.
Una de les concrecions de l’humanisme va ser el moviment europeu de retorn a l’estudi i valoració dels clàssics grecollatins, que es va desenvolupar a partir del segle XVI, el vessant cultural del qual va ser el Renaixement.
Característiques
- Interès per l’antiga cultura clàssica.
- Recuperació del llatí. Els humanistes, en la seua studia humanitatis, analitzen directament i amb mètodes filològics els textos clàssics llatins, procurant ressuscitar la llengua clàssica i construir amb ell a una literatura creativa.
- Concepció tendenciosa de la bellesa. L’estètica medieval (el romànic, el gòtic) és considerada lletja, bàrbara i amorfa, mentre que la forma clàssica esdevé cànon, arquetipus de la perfecció i única bellesa admissible.
- Antropocentrisme. L’home es converteix en el centre de la inquietud intel·lectual, desplaçant Déu, que era el centre del pensament medieval. L’home passa a ser la mesura de totes les coses.
- Racionalisme. El món del pensament es torna més empíric, més lligat a l’experiència. Aquest és l’origen de la ciència moderna. Ara es valora sobretot la curiositat intel·lectual, que no es resignarà a creure res que no es pugui comprovar.
En definitiva, l’humanisme comporta un nou sistema de valors i referents culturals basats en el racionalitat i en la relectura dels clàssics.
Ramon Llull
Ramon LLull: l’aparició de la prosa literària
Ramon Llull és considerat el creador de la prosa literària en català. La seva importància rau a què és el primer escriptor europeu que tria una llengua vulgar (romànica) per parlar de temes que fins aleshores eren reservats al llatí, com la filosofia, la ciència, la teologia…
Vida
Va néixer a Mallorca el 1232 i va morir el 1315, tot i ser fill de pares barcelonins que es van establir a l’illa després de la conquesta. Va treballar a la cort de Jaume II. Es va casar i va tenir dos fills, però després de diverses aparicions divines va deixar la seva família per entrar en la penitència i en l’apostolat. Això el va portar a viatjar per Europa i per Àfrica per a predicar la fe cristiana i intentar convertir els infidels. També va crear escoles per a missioners per ensenyar les diferents llengües en les quals s’havia de predicar.
Obres més importants
Novel·la que retrata la vida medieval sense una ubicació determinada. Consta de cinc parts com a cinc estadis per arribar a Déu, i el protagonista haurà de passar per diverses etapes fins a arribar a la perfecció espiritual cinquè llibre.
És un fragment del Blanquerna -el cinquè llibre- que té un caire molt poètic. En ell, l’Amic, que és l’ànima, cerca el seu Amat, que és Déu. Presenta una gran influència del Càntic dels Càntics
Escrit durant un viatge a París entre 1288 i 1289. És una enciclopèdia de coneixements que aparenta ser una novel·la, ja que hi ha una trama narrativa protagonitzada per Fèlix; en aquesta obra s’hi diu com ha de ser l’home de l’època, que ha de viatjar per veure les meravelles que Déu ha posat en aquest món.
És un fragment del Llibre de meravelles. Contràriament a allò que poguéssim pensar pel seu nom, aquesta obra és un pròleg, no un bestiari; ens trobam, doncs, amb un llibre que fa una crítica sobre la política i sobre la societat de l’època, que té un caràcter al·legòric i una finalitat didàctica i moral.
Les llengües de Ramon Llull
Produí la seva obra en quatre llengües: llatí, català, àrab i provençal, que emprava segons l’entorn de producció o el destinatari i la finalitat dallò que volia comunicar.
L’estil de Ramon Llull: peculiaritats lingüístiques
Estableix la forma descriure en català que seguiran els escriptors posteriors, no obstant això, la seva obra presenta moltes particularitats lingüístiques com ara un ús combinat entre la llengua col·loquial i la culta, que es pot comprovar en l’ús que fa de la subordinació, o un lèxic que beu de la llengua catalana però que també presenta llatinismes i nombroses innovacions com ara moltes paraules derivades o mots exclusivament lul·lians.
Altres enllaços
Centre de documentació Ramon Llull
Jordi Gayà Esterlich. Estudis i publicacions
Poesia trobadoresca
Poesia trobadoresca
La poesia trobadoresca és la primera poesia culta d’Europa no escrita en llatí, sinó en una koiné basada en el provençal (dialecte de l’occità).
És composta per un trobador, el qual sol acompanyar les seues lletres de música.
Gèneres
- Cançó: gènere més característic i freqüent. Tema amorós. La música sempre era nova.
- Sirventés: es tracta d’una burla. La música era coneguda per l’auditori.
- Plany: lament per la mort d’un personatge.
- Debat poetic: discussió entre dos trobadors.
- Pastorel·la: diàleg amorós entre el trobador i una pastora.
- Alba: narració de la separació de dos amants a l’alba, després que hagin passat la nit plegats.
Amor cortès
L’amor cortès és una filosofia de l’amor nascuda al segle XI que significa “amor pur” i que s’expressa d’una manera cortesa i cavalleresca en una sèrie de convencions i regles. Es tracta d’un codi de comportament per als amants. El trobador canta a una dama idealitzada, normalment casada i que reuneix les millors qualitats (jove, bella, virtuosa). Se l’anomena amb un senyal per tal que no se la reconegui.
Personatges
- Midons: amada a qui canta el trobador (representa el rei)
- Hom: poeta (representa el vassall)
- Gilós: Marit de la dona.
- Lausangiers: espies que informen el marit.
Els trobadors i les trobairitz
– Comtessa de Dia
– Guillem de Berguedà
– Guillem de Cabestany
– Guillem de Cervera (Cerverí de Girona)
Els primers textos en català
Primers textos en català
Els primers textos que es conserven en llengua catalana daten de la segona meitat del segle XII.
N’hi ha de dues tipologies: per una banda ens trobam amb textos jurídics,que especifiquen les normes i els costums pels quals s’ha de regir el poble; per l’altra, hi tenim els textos religiosos, que generalment són sermons o explicacions de la Biblia.
El Liber iudiciorum i les Homilies d’Organyà
Entre els primers, hi ha el Liber iudiciorum (primer text escrit en català conegut), traducció de la segona meitat del segle XII d’un codi de lleis visigòtic. Les traduccions de les lleis es van fer necessàries per tal que el poble, que no sabia llatí, les pogués entendre.
Per altra banda, tenim les Homilies d’Organyà, primer text en prosa escrit directament en català. Les podríem datar entre finals del segle XII i el començament del XIII. Són vuit fulls d’un sermó llatí que l’autor explica en català.
Una mà de lletres 