Canigó

Canigó (1885)

Refet de la malaltia, s’instal·la al palau del Marquès de Comillas, a la Rambla de Barcelona. Aquest fet millora les seves condicions de vida, i així comença la redacció de Canigó.

Com L’Atlàntida, Canigó és un poema èpic. Per escriure’l, es documenta a fons: recorre els Pirineus, aprèn tots els detalls de la seva geografia, de la història, de la llegenda, del folklore… Gràcies a això, hi plasma una interpretació cristiana dels orígens nacionals de Catalunya en l’època medieval. També és una crida a reconstruir aquests orígens, a reivindicar-los.

Canigó està format per dotze cants i un epíleg elegíac (l’elegia és un poema melancòlic, que canta la pèrdua d’algú o d’alguna cosa). És d’una gran varietat formal i de registres: combina el ritme narratiu de la cançó de gesta i el romanç, la frescor de la cançó popular, els moments teatrals i solemnes… El cristianisme hi és representat pels nobles catalans que lluiten contra els musulmans, mentre el paganisme hi apareix amb el món de les fades. Al final, les fades són expulsades de la muntanya en plantar una creu al cim del Canigó. Juntament amb la derrota dels musulmans, és una doble victòria del cristianisme (contra els infidels i contra el paganisme).

Pels volts de l’any 1000, Gentil, com a cavaller cristià i fill del comte Tallaferro, ha contret l’obligació de defensar el territori contra els invasors àrabs al costat del seu oncle Guifre, comte de Cerdanya. Fascinat, però, per la muntanya de Canigó i amb l’esperança de trobar una solució als difícils amors amb la pastora Griselda, marxa cap a les altures, i deixa de banda el seu deure. Enmig de la naturalesa extraordinària coneix el món de les fades i de la seva reina Flordeneu, en la qual veu la imatge de l’estimada Griselda per culpa d’un encanteri. La reina de les fades, enamorada del jove, l’ha seduït i se l’endú en un viatge fantàstic en un carro volador per tot el Pirineu. Retornats, les diverses fades mostren els seus regals de celebració de les noces entre Gentil i Flordeneu. Ara, les fades volen escoltar el cant d’amor del cavaller.

En aquest fragment, el cor de les fades s’expressa en dos quartets i en versos decasíl·labs que permeten recollir la interpel·lació que adrecen a Gentil (“parla’ns”, “estreny-la”, “llança”, en forma imperativa). Per altra banda, la rima encadenada (ABAB) i els versos llargs i amb tendència a l’encavallament proporcionen una musicalitat suau, poc imperativa (tot i els verbs). L’atmosfera és plàcida i amorosa. En canvi, l’estructura estròfica del “Cant de Gentil” serveix per destacar la inquietud, l’alteració i el desconsol final del personatge. Els quatre versos octosíl·labs seguits de dos tetrasíl·labs es converteixen en una forma ajustada per reflectir el confús i indefinible estat d’ànim de Gentil. Fins ara, el personatge s’havia mantingut en una actitud passiva enmig del món de les fades. Ara, amb l’arpa que li dóna categoria de poeta, entona un cant amorós, certament, però també expressa tots els dubtes, les temences i les il·lusions que li travessen l’ànima.

COR DE FADES
(…)
I tu, Gentil hermós, per qui s’acosta
l’hora d’amor, parla’ns d’amor si et plau;
la flor ne parla al riu, al mar la costa,
i rius i mars ne parlen al cel blau.

Muda dorm en tos braços l’arpa hermosa
que et regalà la fada de Lanós;
sobre ton pit estreny-la com esposa
i llança al vent un càntic amorós.

CANT DE GENTIL
Amor, amor, ¿on me pujares?;
¿on sou, amics?, ¿on sou, mos pares?,
i jo mateix, digau-me, ¿on só?
Digues-m’ho tu, Griselda bella,
ma hermosa estrella
de Canigó.

I tu, ¿ets del cel guspira eterna
o sols fantàstica lluerna?
¿dus a l’infern o al paradís?
Mes és ací tan dolç lo viure,
veient somriure
ton ull blavís!

¿Què se me’n dóna de la terra
si et tinc ací, en est cim de la serra?
Mes com nos mira el sol naixent!
Porta’m vers on surt com poncella
que s’esbadella
pel firmament.

Dus-me vers on los ulls va a cloure
de sa carrossa l’or fent ploure,
rei que es retira a son palau,
i de son golf al golf d’estrelles
voguem entre elles
per lo cel blau.

Puja’m amunt, de branca en branca,
des d’on lo món com arbre arranca
fins al cimal entre el fruit d’or;
puja’m amunt, i amunt encara,
mostra’m la cara
del Criador.

Mes, si jo et tinc, ¿per què m’enyoro?
si tu em somrius, doncs, ¿de què ploro?
Lo cor de l’home és una mar,
tot l’univers no l’ompliria;
Griselda mia,
deixa’m plorar!