Jacint Verdaguer

Jacint Verdaguer

Primers anys

La importància de Verdaguer radica en el fet que la seva poesia és enormement ambiciosa, escrita en un català modern i assequible al gran públic, i tot sense altres referents immediats que els clàssics medievals catalans. Un escriptor necessita uns referents, una tradició, per continuar la seva feina lingüística i literària, però en el cas de Verdaguer i dels autors de la Renaixença, només els precedien 300 anys de decadència. Per tant, Verdaguer va haver de crear una llengua literària del no-res, tal com en el seu moment va fer Ramon Llull. 

Verdaguer neix a Folgueroles (Osona) el 1845 en el si d’una família pagesa, i als 10 anys ingressa al seminari de Vic per ser sacerdot. El 1870 és ordenat i destinat a Vinyoles d’Orís (Osona). Aquests primers anys escriu una poesia lírica molt popular, ja que la seva musicalitat fa que es converteixin en cançons molt conegudes. Tracta temes com la mística (la relació amb Déu), l’amor per la naturalesa, l’amor i la pàtria.

El 1865 recull el premi especial i l’accèssit a l’Englantina dels Jocs Florals, demostració de la seva qualitat literària. Verdaguer combina la riquesa lingüística del català de la plana de Vic, on s’havia conservat lluny de la castellanització de Barcelona, amb la tradició popular de poesia i rondalles (tot un món imaginari) que coneix de primera mà. Hi afegeix els models literaris cultes que aprèn durant els seus anys d’estudiant al seminari, on descobreix els clàssics grecs i llatins.

L’Atlàntida (1877)

Víctima d’una anèmia cerebral, el 1874 obté una capellania al vaixell “Guipúzcoa”, per tal que l’aire del mar el guareixi.  El viatge el duu fins a l’Havana, i aquesta travessia l’inspira la seva primera gran obra, L’Atlàntida (1877).

Canigó (1885)

Refet de la malaltia, s’instal·la al palau del Marquès de Comillas, a la Rambla de Barcelona. Aquest fet millora les seves condicions de vida, i així comença la redacció de Canigó.

Darrers anys

El 1886 emprèn un viatge a Terra Santa (Jerusalem), una experiència que li provoca una profunda impressió i l’escriptura del Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1888). És una narració que barreja el periodisme i la poesia per explicar l’emoció i el desig que li provoca la visita als llocs on se situa la vida de Jesucrist. És un llibre de prosa extraordinària, que li serveix per reorientar la seva vida.

De retorn a Barcelona, comença a caure en desgràcia per dues raons: d’una banda, practica l’exorcisme; de l’altra, multiplica les donacions als pobres com a almoiner del marquès de Comillas. El bisbat acaba per traslladar-lo al santuari de la Gleva (Osona), prohibint-li de tornar a Barcelona. Dos anys més tard, però, fa cas omís de les ordres i torna a Barcelona per practicar més exorcismes i acaba sent suspès a divinis. Com a conseqüència del desengany, Verdaguer escriu els poemes amargs de Flors del Calvari (1896). Expressen una visió dramàtica de la seva vida i de la seva situació, com el poema “Vora la mar”. També en aquests anys utilitza la premsa per publicar-hi articles on es defensa de les acusacions i justifica les seves opinions i decisions, uns textos que més tard recull al llibre En defensa pròpia (1895-1897).

El 1902, malalt, és traslladat a Vil·la Joana (Vallvidrera), on mor. Com que és un personatge enormement popular, el seu enterrament es converteix en un dels més multitudinaris mai celebrats a Barcelona.