L’Atlàntida

L’Atlàntida (1877)

 

Es tracta d’un extens poema, una epopeia (poema èpic de tema llegendari) en què la descoberta del continent americà es barreja amb elements mitològics.

La dedica al mite del continent desaparegut i la compon en alexandrins, que li permeten obtenir un to narratiu. La tria de poema èpic li permet demostrar les virtuts poètiques del català recuperat com a llengua literària. El 1877, aquesta obra obté el premi extraordinari dels Jocs Florals.

Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra?
En altre temps d’alegres Hespèrides fou hort;
encara el Teide gita bocins de sa desferra,
tot braolant, com monstre que vetlla un camp de mort.

Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien;
pertot càntics de verges i música d’ocells;
ara en palaus de marbre les foques s’hi congrien
i d’algues es vesteixen les prades dels anyells.

Aquí estengué sos marges lo continent hesperi,
quins mars o quines terres foren ses fites, ningú ho sap;
lo sol, però, que mida d’un colp d’ull l’hemisferi
era petit per veure’l a pler de cap a cap.

L’inici del cant primer de L’Atlàntida és una demostració de l’estil majestuós pel que es diu i com es diu, que presideix aquest poema èpic de Verdaguer sobre el mite del continent desaparegut. Els versos llargs, en la forma de l’alexandrí, fan possible l’estil narratiu que caracteritza el poema i, alhora, la descripció de detalls contrastats d’un món meravellós del passat i de la realitat desolada del present: allò que fou l’hort de les Hespèrides (unes nimfes), ara és el mar extens; on hi hagué activitat i vida expansives, ara hi ha un paisatge d’algues i grups de foques. Un espai misteriós i inacabable era aquell que acollia les terres de l’enigmàtica Atlàntida, les restes de la qual encara expulsa un Teide volcànic que rugeix “com monstre que vetlla un camp de mort”.