El Romanticisme català
La llengua catalana es troba en una situació de diglòssia, és a dir: té un valor social menor enfront del castellà, més ben considerat per a usos culturals. Malgrat la crisi de la literatura culta, el català perviu com a llengua del poble i ha donat una literatura popular de gran dimensió social.
Durant el segle XVIII, època de la Il·lustració, sorgeix l’interès d’historiadors per la llengua, la literatura, la memòria del passat medieval (la Corona d’Aragó)… Ja en el segle XIX, i influenciats pel Romanticisme, a Catalunya sorgeix un moviment d’escriptors que recupera i defineix la identitat catalana a través de la seva llengua i literatura, tant la popular com la culta medieval. Aquest moviment també és polític, busca dignificar la llengua catalana i restablir una literatura nacional al mateix nivell que la de qualsevol país europeu. Tot aquest procés rebrà el nom de Renaixença.
Les primeres mostres de prosa en català al segle XIX les trobem en les novel·les romàntiques L’orfeneta de Menargues (1862), d’Antoni de Bofarull, i Julita (1874), de Martí Genís i Aguilar. Són obres de fulletó (històries sentimentals), interessades en la història i en la consolidació dels mites nacionals.
Una mà de lletres 