Els Jocs FLorals
A mig segle XIX, l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i la Universitat de Barcelona ja s’identificaven amb l’ideari de la Renaixença, així com alguns sectors de l’Església. Així, apareixen gramàtiques i diccionaris, estudis i tractats que intenten catalanitzar tots els camps del saber possibles, des del dret fins a la filosofia.
A partir del 1859 la Renaixença assoleix una gran projecció popular gràcies als Jocs Florals. Es tracta d’un certamen literari, hereu del que al segle XIV s’organitzava a Tolosa del Llenguadoc, que es converteix en una plataforma per a la creació literària en català. Els grans autors de la Renaixença (Verdaguer, Guimerà i Oller), hi participen i són premiats al començament de les seves carreres literàries. Té un gran èxit de públic i permet que molts escriptors joves es plantegin escriure literatura en català i no pas en castellà, fins llavors la llengua de prestigi. Els premis són tres, als tres temes que conformen el lema dels jocs:
- Englantina d’or al millor poema sobre la pàtria (patriòtic, històric o tradicional).
- Viola d’or i argent al millor poema sobre la fe (tema religiós o moral).
- Flor natural al millor poema sobre l’amor.
Els Jocs Florals, però, també tenien els seus detractors. Ja des del començament, alguns els acusaven de ser anacrònics o conservadors, sobretot per promocionar un model de llengua medievalitzant, lluny del català que es feia servir al segle XIX. De fet, amb els anys els Jocs Florals es van convertir en el símbol d’una literatura passada de moda.
Una mà de lletres 