L’humanisme a la corona catalanoaragonesa i la Cancelleria Reial
l’entrada de l’humanisme a les lletres catalanes va ser un procés lent encara que primerenc. No deixa de sorprendre que al final del segle XIV ja hi hagi humanisme a la corona d’Aragó, un fet precoç que només es pot explicar pels estrets contactes polítics amb Itàlia en aquell moment de la història i, també, per l’estreta relació establerta amb la cort papal d’Avinyó (separada de la de Roma en l’anomenat Cisma d’Occident).
Però la influència dels autors italians sobre les nostres lletres es manifesta només en el camp de la prosa. La poesia seguia encara els models trobadorescos.
Així, alguns autors catalans dels segles XIV i XV aporten mostres d’aquesta nova mentalitat espiritual i literària, sigui en cercles burgesos urbans o a la cort. Encara que les obres d’aquests autors no sempre es poden desvincular del tot de la concepció medieval moralista, d’intenció alliçonadora, hi podem trobar elements innovadors que recullen aquesta nova mentalitat: intenció crítica, racionalisme, to satíric i burlesc respecte a la moral imperant i influència dels autors italians contemporanis, els quals, per una banda, els obren les portes a un nou cànon d’autors clàssics molt més ampli i, per l’altra, els enlluernen amb una llengua i un estil que s’emmirallen en el llatí clàssic. Bernat Metge és el paradigma d’aquest nou model d’intel·lectual.
La utilització del terme Humanisme per referir-se a alguns autors i ambients
literaris de final del segle XIV i del segle XV és una qüestió molt controvertida. De fet, l’expressió Humanisme català apareix per primera vegada a principi del segle XX, i és àmpliament difosa pels noucentistes, interessats a trobar primerenques arrels clàssiques en la nostra literatura.
En realitat, difícilment podem parlar de l’Humanisme en les nostres lletres.
No obstant, si entenem l’actitud humanista en un sentit ampli, podem parlar, d’un paleohumanisme, mot encunyat per Joan Fuster, ja que alguns autors dels segles XIV-XV tenen molts trets que els hi acosten.
Algunes de les característiques que podem detectar en la nostra literatura humanística serien les següents:
- Imitació del llatí en prosa.
- Interès pels clàssics i pels humanistes italians.
- Escepticisme. Podem detectar actituds escèptiques, o fins i tot cíniques que evidencien la desconfiança en les doctrines tradicionals.
- Protecció de la Corona als nous corrents. Pere el Cerimoniós impulsà la traducció de textos llatins i reorganitzà la Cancelleria Reial, element fonamental per a la recepció de la nova sensibilitat. És sobretot Joan I, que regnà entre 1387 i 1396, qui més s’interessà per la literatura i per la música, descuidant de vegades qüestions d’Estat. És en el seu regnat quan més s’accentua la llatinització de la prosa de la Cancelleria i quan s’imposa un model de llengua que serà considerada la primera koiné romànica. Finalment, en el regnat d’Alfons el Magnànim (Medina del Campo, 1396 – Nàpols, 1458), la Cort es traslladà a Nàpols i els nostres intel·lectuals entren directament en contacte amb els humanistes italians.
- Influència limitada.
la Cancelleria Reial
A la corona d’Aragó, l’humanisme trobà una gran acceptació entre reis com Joan I i Martí l’Humà. N’és una mostra la Cancelleria Reial, un organisme burocràtic que redactava tots els documents oficials de la reialesa, la noblesa o l’estament eclesiàstic. Creada al segle XIII, va esdevenir un focus cultural a partir de 1373, quan s’hi va aplegar un grup de copistes per a la transcripció de llibres. La seva importància prové sobretot de la uniformitat lingüística que va introduir a tot el territori (Principat de Catalunya, regnes de València, Mallorca, Sicília…) en l’àmbit de la llengua escrita: va imposar, doncs, un català unificat per damunt de la varietat més gran de la llengua oral.
Una mà de lletres 