El Realisme català
Abans de l’aparició del Realisme, la novel·la en català no té cap suport editorial. Tampoc compta amb un llenguatge adequat ni amb prestigi social. Per tant, és difícil aconseguir en aquest context la realització d’una novel·la sòlida. Els pocs testimonis que hi ha estan influïts pel Romanticisme i la novel·la de fulletó.
El 1862, Antoni de Bofarull publica L’orfeneta de Menàrguens. Barreja ingredients de novel·la històrica i de fulletó. És l’inici d’una lenta i difícil recuperació de la novel·la en català. Més endavant, el 1869, Martí Genís i Aguilar publica Julita. Genís i Aguilar era amic de Verdaguer, participa del Romanticisme més líric i transcendent, i a Julita demostra, amb qualitat i encert la seva voluntat de penetrar en “els misteris del cor”. Aquesta novel·la destaca per una visió subjectiva del paisatge (correlat objectiu), el somni com a expressió del món profund dels personatges, l’amor i l’amistat com una proximitat espiritual entre els éssers humans, l’amor com un sentiment idealitzat (és una experiència espiritual més que material) i l’aparició de l’heroi romàntic (Ferran, l’amor de Julita).
El precedent del realisme català, però, és la narrativa de costums (quadres de costums o costumisme), narracions breus que reflecteixen la realitat del moment amb tocs humorístics, a mig camí de l’article periodístic i el conte. Destaquen els autors Robert Robert i Emili Vilanova.
Més endavant, el gran autor català de novel·la realista i naturalista és Narcís Oller. També podem destacar Marià Vayreda (La punyalada), Carles Bosch de la Trinxeria (L’hereu Noradell), Josep Pin i Soler (La família dels Garrigas) o Dolors Monserdà (La fabricanta).
Una mà de lletres 