CAUSES
Les terres de Catalunya, València i Mallorca, després de la unió de les corones de Castella i d’Aragó pel matrimoni de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella (Reis Catòlics, 1474), van continuar conservant unes lleis i unes característiques polítiques particulars. Però no van poder evitar la influència cultural castellana, que acabà sent fins i tot lingüística. Al final del segle XV, i a València, ja podem trobar autors que redacten en castellà de manera experimental. Al segle XVI, pràcticament tots els autors que trobem a Catalunya i a València ja són bilingües. Al segle XVII, la llengua autòctona sol aparèixer en clar desavantatge. Al segle XVIII, perseguida des de les instàncies del poder, l’ús culte del català es redueix sovint a la simple anècdota.
Tot aquest moviment de caire lingüisticocultural tenia com a marc un sistema polític cada cop més centralista i absolut. Si la dinastia dels Àustria (segles XVI i XVII) encara respectà els furs de cada regne de l’Estat hispànic, quan a principi del segle XVIII arriba al tron d’Espanya Felip d’Anjou, s’aboleixen de cop les lleis i els privilegis dels regnes de la Corona d’Aragó amb els decrets de Nova Planta (1707-1714) i aquests països se sotmeten a les lleis de Castella.
Entre els factors que iniciaren la progressiva castellanització de la nostra cultura i de determinats grups socials en destaquen aquests:
- la castellanització de la cort i l’aristocràcia. El fet que la cort, el centre de poder polític, ja no es trobés en terres de parla catalana, i la influència cultural castellana, que era molt forta, van fer que la noblesa de les grans ciutats com Barcelona i València ràpidament comencés a parlar en castellà com a símbol de distinció, d’acostament al poder, al rei, que parlava solament aquella llengua. El castellà, necessari per parlar amb el rei i els seus representants, s’acabà parlant també quan no calia: entre els membres de la noblesa del país;
- la guerra de Successió. Amb la mort sense descendència de Carles II, el darrer monarca de la casa d’Àustria, s’obrí una crisi dinàstica que desembocà en la guerra de Successió (1701-1714), on s’enfrontaren els partidaris de Felip d’Anjou (botiflers) i els de Carles III d’Àustria (vigatans o maulets). Els catalans, majoritàriament, van triar el bàndol de l’austríac. A la resta d’estats de la Corona d’Aragó també van recolzar-lo, tot i que importants sectors de la noblesa van optar pel pretendent francès. La victòria de Felip V va comportar, amb els Decrets de Nova Planta, l’abolició de les lleis i institucions polítiques i administratives de la Corona d’Aragó. El català quedava, així, relegat dels usos oficials que encara conservava.
A mesura que avança el segle XVI els països de llengua catalana van perdent contacte entre ells. A cada zona la llengua rep un nom divers: català a Catalunya, valencià al País Valencià, mallorquí, menorquí o eivissenc a les Illes… Aquesta fragmentació es detecta fins i tot en l’àmbit politicosocial i econòmic (pèrdua de la consciència d’unitat entre els diferents territoris de parla catalana). Els segles XVI i XVII són més crítics per a Catalunya que per al País Valencià, i diverses crisis afecten cada país per separat. Només amb motiu de la guerra de Successió tots els territoris responen com una sola veu davant un problema d’estat.
A aquesta visió fragmentada de la nostra cultura i de la consciència política del moment encara hi hauríem d’afegir una altra qüestió: els escriptors catalans, valencians i mallorquins havien perdut la tradició literària que necessitaven, si volien continuar la tasca en la seva pròpia llengua. Són molt pocs els literats del segles XVI al XVIII que tenen consciència que entre els segles XIII i XV hi hagué grans escriptors i pensadors que usaren el català com a vehicle d’expressió absolutament vàlid. Això no arriba fins al segle XIX i la Renaixença.
Com a conseqüència, en el cas català, es va produir una davallada quantitativa i qualitativa en la producció de literatura “culta”, cosa que ha portat a agrupar durant molt de temps aquests tres segles sota la denominació comuna de Decadència, terme que avui es considera poc adequat perquè tant la cultura tradicional i popular com altres manifestacions artístiques mantenen la vitalitat que havien tingut durant l’edat mitjana i, perquè, d’altra banda, el terme Decadència desqualifica la literatura produïda durant aquest període. Ara bé, la castellanització i l’escàs prestigi del català com a llengua de cultura van provocar una producció de literatura culta poc abundant i, sovint, d’escàs interès durant aquests tres segles.
Però en cap moment, al llarg d’aquests tres segles, les classes populars no van deixar d’utilitzar la llengua catalana. La crisi afectava el català com a llengua de prestigi i el seu ús en la literatura culta, però no pas en la popular.
Cal recordar, a més, que, en contrast amb la catalana, les cultures italiana (S.XV i XVI), castellana (s. XVI i XVII) i francesa (s. XVIII) arribaren a la seva màxima esplendor.
Una mà de lletres 