La historiografia: les quatre cròniques
Quan la corona d’Aragó es va expandir per la Mediterrània als segles XIII i XIV va passar per moments d’eufòria en tots els àmbits –polític, econòmic i cultural– és lògic que s’hi produís una literatura èpica que en celebrés les gestes heroiques, però no s’ha conservat, tot i que se sap que va existir perquè apareixen fragments prosificats d’aquesta literatura èpica a les “quatre grans cròniques”.
Les cròniques són textos històrics en prosa que reflecteixen el moment de màxim esplendor de la corona catalanoaragonesa: les conquestes de Mallorca i de València, l’expansió per la Mediterrània (conquestes de Sicília i de Sardenya i les expedicions al nord d’Àfrica) i, posteriorment, les etapes menys bel·licoses i més centrades en les intrigues de la cort.
Van ser escrites durant els segles XIII i XIV, en el període que va del regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276) fins el de Pere el Cerimoniós (1336-1387), autors de dues de les grans cròniques. Les altres dues són de Ramon Muntaner i de Bernat Desclot.
Aquestes quatre grans cròniques pretenen justificar les actuacions polítiques dels monarques i deixar constància d’uns fets amb una finalitat didàctica. Estan marcades per un to heroic i patriòtic i es corresponen a l’època de plenitud de la corona catalanoaragonesa.
Són importants tant des del punt de vista literari i lingüístic com històric. Algunes recullen fets que no consten en cap altra narració occidental (com l’expedició catalana a Grècia, narrada a la crònica de Muntaner).
Els fets de les cròniques corresponen a fets coetanis dels autors i a experiències viscudes. En dos casos (la de Jaume I i la de Pere III) tenen caràcter autobiogràfic i estan narrades en primera persona.
Característiques generals de les cròniques.
El línies generals, comparteixen aquests trets:
- Els autors van presenciar els fets que narren o bé tingueren com a referència escrits redactats pocs anys després dels esdeveniments. Parlen, doncs, de fets contemporanis o immediatament anteriors.
- El fervor monàrquic i patriòtic envers la corona catalanoaragonesa.
- La seva intencionalitat política de justificació de les decisions i accions dels reis.
- La voluntat didàctica de deixar constància d’uns fets –moltes vegades viscuts en primera persona– i alhora de servir d’exemple a partir de les gestes heroiques dels seus protagonistes.
- El fet de ser un retrat històric, encara que sigui subjectiu, parcial i idealitzat, i de mostrar-nos uns personatges en la seva dimensió més quotidiana i més humana.
- Els trets d’oralitat i al utilització, en mols casos, d’un llenguatge viu i directe.
- Es va utilitzar la prosificació de poemes èpics en tres de les quatre cròniques (llevat de la de Pere III el Cerimoniós), la qual cosa els confereix un to heroic.
- La llengua de les cròniques presenta una gran uniformitat malgrat que van ser escrites per autors de procedència geogràfica diversa. Això és degut a la influència de la Cancelleria Reial*, organisme que va oferir un model comú de llengua escrita.
*Cancelleria Reial: amb aquest nom es coneix el grup d’escrivans creat el segle XIII que tenia com a missió la redacció de les lleis, les ordres, les cartes, etc. dels monarques catalans.
Una mà de lletres 