L’Humanisme
L’Humanisme va ser un moviment de renovació cultural que va sorgir a Itàlia, al segle XIV, i que s’expandí per Europa durant els segles XV i XVI.
El segle xiv, (entre 1301 i 1400), és el darrer període de la baixa edat mitjana i suposa un temps de crisi generalitzada que prepara el canvi d’època:
- davallada demogràfica (pesta negra a ½ s. XIV) se suma
- l’esfondrament del feudalisme i la consolidació de l’hegemonia de les ciutats i de la burgesia, cosa que propicià un procés de recessió dels nuclis de producció i d’innovació cultural i literària tradicionals (monarquia i alta noblesa) per donar pas un auge de les universitats i els centres d’estudi laics,
- l’acabament de les polítiques de croada,
- l’evolució dels estats medievals cap a monarquies i la pugna entre estats cada cop més poderosos i centralitzats.
- Igualment influeix el nou pensament, més racionalista, que prepara la mentalitat general per als canvis dels segles posteriors.
Al final de l’edat mitjana, hi havia un cert malestar en àmplies capes de la societat pel rumb que havia pres l’Església:
- Luxe exagerat amb què s’envoltava l’alta jerarquia eclesiàstica.
- Escassa cultura i relaxament de costums del clergat.
- Compravenda de càrrecs eclesiàstics per a benefici propi.
- Venda de butlles i indulgències per a obtenir el perdó de Déu.
Expansió de l’humanisme
La impremta hi va tenir un paper molt important; gràcies a aquesta, l’humanisme es va poder expandir molt més ràpidament, a partir del 1450.
A més, les acadèmies i les universitats també van tenir un paper clau en la seva expansió, i se centraren en la llengua, la filosofia i la literatura. Estaven formades per erudits que, sota la protecció econòmica (mecenatge) d’un senyor, es dedicaven a la traducció de manuscrits antics i a l’intercanvi de coneixements i idees.
Una de les concrecions de l’humanisme va ser el moviment europeu de retorn a l’estudi i valoració dels clàssics grecollatins, que es va desenvolupar a partir del segle XVI, el vessant cultural del qual va ser el Renaixement.
Característiques
- Interès per l’antiga cultura clàssica.
- Recuperació del llatí. Els humanistes, en la seua studia humanitatis, analitzen directament i amb mètodes filològics els textos clàssics llatins, procurant ressuscitar la llengua clàssica i construir amb ell a una literatura creativa.
- Concepció tendenciosa de la bellesa. L’estètica medieval (el romànic, el gòtic) és considerada lletja, bàrbara i amorfa, mentre que la forma clàssica esdevé cànon, arquetipus de la perfecció i única bellesa admissible.
- Antropocentrisme. L’home es converteix en el centre de la inquietud intel·lectual, desplaçant Déu, que era el centre del pensament medieval. L’home passa a ser la mesura de totes les coses.
- Racionalisme. El món del pensament es torna més empíric, més lligat a l’experiència. Aquest és l’origen de la ciència moderna. Ara es valora sobretot la curiositat intel·lectual, que no es resignarà a creure res que no es pugui comprovar.
En definitiva, l’humanisme comporta un nou sistema de valors i referents culturals basats en el racionalitat i en la relectura dels clàssics.
Una mà de lletres 