Característiques del Renaixement

Façana del Palau de la Generalitat a Barcelona, de Pere Blai

CARACTERÍSTIQUES

• Una major presència de la cultura clàssica grecollatina que és reivindicada i estudiada i de la qual es volen assimilar i reinterpretar valors com:

— l’ordre

— la serenitat

— l’harmonia

— la bellesa

— la raó

• Una concepció més antropocèntrica del món.
• La consolidació i la dignificació de les llengües romàniques.

Culminació de l’Humanisme, el Renaixement va tenir el seu centre a Itàlia i des d’allà es difongué, a ritmes diversos, arreu d’Europa i va tenir una gran rellevància en el terreny de les arts plàstiques, amb artistes tan polifacètics com el pintor, escultor, arquitecte i poeta Michelangelo Buonarroti; el pintor, arquitecte, científic i escriptor Leonardo da Vinci; pintors com Sandro Bottichelli i escultors com Donatello, entre d’altres.

Pel que fa als principals autors i obres de la literatura renaixentista europea, tenim: a França, François Rabelais (Gargantua i Pantagruel); a Holanda, Erasme de Rotterdam (Elogi de la follia) i a Itàlia, Ludovico Ariosto (Orlando furiós).

Al nostre àmbit també cal tenir presents els cercles catalans instal·lats a la Itàlia del Renaixement per la vinculació de Nàpols, Sicília i Sardenya a la Corona d’Aragó, pel fet que Alfons el Magnànim fixà la seva residència a Nàpols (1442-1458) i per l’existència de dos pontífexs valencians, Calixt IIII (1455-1458) i Alexandre VI (1492-1503), els dos papes de la família Borja. La preocupació per l’estudi de les llengües clàssiques, característica de l’humanisme, no impedí el desenvolupament de les literatures en llengües vulgars.

Però a mesura que avança el segle XVI, als Països Catalans ens trobem amb un cort que imita els models castellans i uns escriptors peninsulars seduïts pel Renaixement italià. Tenim, doncs, humanistes que s’expressen únicament en llatí, com el valencià Joan Lluís Vives, i un gran nombre d’autors bilingües que escriuen la major part de la seva obra en castellà, com el valencià Joan Ferrandis d’Herèdia i el barceloní Joan Boscà.

La literatura catalana del Renaixement, que abraça un període que comprèn des dels darrers anys del segle XV fins al final del XVI, no trenca amb la tradició medieval, però recupera alguns dels cànons[1] estètics i dels models formals del classicisme. El poeta Pere Serafí n’és un exemple.

[1] Cànon. És una paraula polisèmica, en aquest cas vol dir: regla o llei general, principi que governa el tractament o l’aplicació d’alguna cosa. Conjunt de normes.