La producció als Països Catalans durant el període neoclàssic

Joan Ramis i Ramis

LA PRODUCCIÓ ALS PAÏSOS CATALANS DURANT EL PERÍODE NEOCLÀSSIC

Textos il·lustrats

La majoria de textos que podem qualificar d’il·lustrats s’escriuran en llatí o en espanyol, i seran obres de caràcter històric o tècnic.

Rafel d’Amat i de Cortana, Baró de Maldà (Barcelona,1764-1819), serà un dels pocs escriptors que no abandonaran la llengua del país. El baró escriví el Calaix de sastre, obra memorialística d’uns seixanta volums que relata fets que van del 1769 fins al 1816.

 Textos neoclàssics 

Sobretot al Principat, hi haurà encara al segle XVIII una forta presència de l’estètica del Barroc, que anirà difuminant-se progressivament.

Els textos neoclàssics catalans cal buscar-los als territoris que en aquest segle estan sota domini francès (Catalunya Nord) i anglès (Menorca), estats que, en aquell moment, són els dos estats més importants, tant políticament com cultural.

A la Catalunya Nord, tot i que es pateix una repressió política i lingüística, hi trobem algunes peces de teatre neoclàssic escrites en català. És un tipus de teatre que sovint consisteix en reelaboracions de teatre hagiogràfic però adaptant-les a les normes clàssiques. També es feren adaptacions, versions i traduccions al català d’autors del teatre francès del segle XVII, com Molière, Racine i Corneille.
Menorca, que al segle XVIII anirà passant de mà en mà (domini britànic, francès i espanyol), els anys que formà part de l’imperi Britànic gaudeix de certa independència, ja que pels britànics l’illa només serà una base militar i naval.

És en aquests anys que es forma la Societat Maonesa de Cultura, que és una acadèmia típica de l’època neoclàssica on el català era oficial i obligatori. La gent de la Societat Maonesa farà un gran nombre de traduccions de textos teatrals al català (Molière, Goldoni, Moratin…), i alguns dels seus integrants faran obres pròpies de teatre culte, com és el cas de Joan Ramis i Ramis (Maó, 1746-1819) o d’Antoni Febrer i Cardona (Maó, 1761-1841). Quant a la prosa, i al marge de la Societat Maonesa de Cultura, apareixen diverses cròniques i dietaris, un del mateix Joan Ramis. També es fan traduccions i textos de caire lingüístic. No hi trobem, però, obres narratives de ficció.

La Il·lustració i el Neoclassicisme

LA IL·LUSTRACIÓ I EL NEOCLASSICISME

El segle XVIII, històricament parlant, serà un dels més nefastos pels Països Catalans. La derrota catalana a la guerra de Successió significarà l’abolició dels drets i de les llibertats del país (Decret de Nova Planta, 1716).

En un altre ordre de coses, el segle XVIII representarà per Catalunya l’inici de la industrialització.

Quant a l’idioma, excepte a l’illa de Menorca, el català és una llengua perseguida i en bona part abandonada per les classes altes i per la gent culta del país.

Neoclassicisme i Il·lustració van lligats l’un amb l’altre.

• El Neoclassicisme és un moviment estètic que fa referència a l’art i a la literatura.
• La Il·lustració és un moviment francès del pensament que propugnava el liberalisme polític i la llibertat religiosa. Les bases de la Il·lustració són la ciència empírica (que es contraposa a l’especulació religiosa i metafísica), l’exaltació de la raó i la “llibertat natural” (tots els humans neixen iguals i són lliures per naturalesa). Va culminar amb la revolució francesa el 1789 i la fundació d’una democràcia burgesa basada en la separació dels poders executiu, legislatiu i judicial

Tots dos moviments tenen els seus orígens a la França del segle XVIII i van molt lligats a l’ascens de la burgesia.

Els autors neoclàssics imiten els models grecs i llatins segons unes normes d’equilibri i d’unitat artística:

• versemblança: fugir de la particularitat, fantasia i dels excessos i exageracions
• unitat d’estil: evitar contrastos i mescla de gèneres
• finalitat moralitzadora o pedagògica de l’art: l’art ha de contenir un ensenyament, alliçonar o exemplificar.

Per als escriptors il·lustrats, la literatura tenia com a missió principal difondre tant els coneixements propis del moment, com les idees del liberalisme en contra de l’absolutisme polític i el dogmatisme religiós.

Com podem deduir d’aquestes característiques tant la Il·lustració com el Neoclassicisme es contraposen a l’estètica i a les actituds del Barroc. Contra la ideologia dogmàtica, obscura i l’esperit escolàstic, els il·lustrats proposen una total confiança en la metodologia empírica. Contra l’art recargolat i excessiu, el Neoclassicisme opta per l’equilibri i la serenor de l’art clàssic.

Francesc Fontanellla

FRANCESC FONTANELLA           

La vida de Francesc Fontanella (Barcelona, 1622-1701) es divideix en dues etapes: en la primera, a Barcelona, participà en festes cortesanes, visqué immers en el clima patriòtic i secessionista  i va escriure poesies amoroses i frívoles amb diferents pseudònims. La burla, la ironia i l’humor deformador de les seves poesies fan que se’l relacioni amb el culteranisme. En la segona etapa, l’autor acompanyà el seu germà, exiliat a Perpinyà. Després de la mort de la seva segona dona, ingressà en l’ordre dominicà i es va dedicar a escriure poesia religiosa de penediment, glosses, composicions de temes bíblics o teològics. La seva obra més coneguda és teatral: Lo desengany,  obra protagonitzada per personatges mitològics, que narra les noces entre Venus i Vulcà i com Mart no està content amb aquestes noces.

Francesc Vicent Garcia (el Rector de Vallfogona)

FRANCESC VICENT GARCIA (RECTOR DE VALLFOGONA)

Francesc Vicent Garcia Francesc Vicent Garcia, conegut amb el sobrenom de Rector de Vallfogona (Tortosa, Baix Ebre, c. 1582 – Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 1623), és el més cèlebre dels autors d’aquests tres segles. Conreà poesia, prosa i teatre seguint els models imposats pels autors castellans del moment, tant en l’aspecte formal com en la temàtica. Escrigué poesia artificiosa i elegant, sonets lírics, faules mitològiques de caràcter burlesc, sàtires violentes contra persones o modes literàries i fins i tot una comèdia hagiogràfica.

La seva obra, típicament barroca, passa del grotesc al sublim, i se l’ha relacionat sovint amb el conceptisme[1]. La seva fama es basa en un dels vessants de la seva obra: aquell que posa l’accent en l’humorisme groller i volgudament exagerat, que passa per la burla i per una certa tendència escatològica, amb un llenguatge castellanitzat i ple de tòpics literaris. L’èxit d’aquests poemes va donar lloc al fenomen del «vallfogonisme», consistent en la imitació, fins a principis del segle XIX, d’aquest tipus de composició de tipus xaró[2].

[1] conceptisme: corrent poètic conreat per Francisco de Quevedo, basat en l’enginy i en el joc de paraules.

[2] Xaró: de mal gust, mancat d’art, de gràcia, de distinció.

 

Poesia barroca culta catalana

POESIA BARROCA CULTA CATALANA

La poesia barroca al Principat és influenciada pels models espanyols (especialment Gòngora i l’escola culterana[1])

• En la temàtica de la poesia barroca destaca:

— l’actitud de desengany i frustració a causa de la crisi social;

— la mort, el plaer i la voluntat ascètica,

— la caricatura tragicoburlesca i el pessimisme polític.

Temes:
— pas del temps (tempus fugit) com a destructor de la bellesa i la mort. Caràcter

efímer del plaer.
— aprofita el temps (carpe diem)
— dualitat entre la fugacitat del plaer i la voluntat ascètica
— la caricatura burlesca de l’existència
— crítica de vicis de l’ésser humà i descripció dels elements que degeneren l’espècie humana.

— visió desenganyada del món que deriva cap a actituds del tipus: frivolitat,

pessimisme, desengany, misticisme, desesperació, cinisme, desencís,

disconformitat individual,…

• S’utilitzen els recursos de

— l’artificiositat,

— el contrast entre dos conceptes oposats

— la deformació de la realitat,

— abundància de cultismes i castellanismes lèxics i sintàctics, entesos com ennoblidors, ja que la llengua catalana era considerada massa senzilla.

— joc, paròdia

— l’ús i abús de figures retòriques (hipèrbaton, anàfora, personificació, metàfora…)

— il·lusions òptiques, jocs visuals
— sàtira corrosiva
— elogi desmesurat

— cultismes i castellanismes

• Mètrica: ús del sonet i el decasíl·lab italià sense cesura. S’incorporen estrofes castellanes com la quintilla, l’octava, la silva, la dècima i el romanç.

Busquen l’evasió a través de l’obra, cosa que implica l’artificiositat, el recargolament i el recarregament. Transforma la realitat a través de l’artifici i l’ornamentació per impressionar.

[1] El Barroc espanyol es va manifestar en dos corrents: el conceptisme i el culteranisme. Tot i que s’acostuma a afirmar que es tracta de dos estils oposats, tots dos cerquen la complicació formal. El culteranisme intensifica els elements sensorials preocupat pel preciosisme i l’artificiositat formal a través de la metàfora, l’adjectivació, l’hipèrbaton o els efectes rítmics i musicals del llenguatge. El culteranisme és el corrent estètic conreat per Luís de Góngora, que fa ús de cultismes provinents del llatí, d’al·lusions mitològiques o d’hipèrbatons violents, entre altres recursos que emfasitzen el caràcter artificiós del poema.

Característiques del Barroc

 

Capella dels Dolors de la Basílica de Santa Maria de Mataró

Característiques del Barroc

• Una acusada consciència de la mort, de la brevetat de la vida.
• Una actitud essencialment pessimista i desenganyada.
• Les tensions i contradiccions de la condició humana i l’emfatització dels elements contraris: vida-mort, bellesa-lletjor, veritat-mentida, llum-foscor, lirisme-burla…
• En literatura:

— Gust per l’artifici formal i conceptual

— Recargolament expressiu

— El contrast i l’exageració

— Ús abundant de recursos literaris amb l’objectiu d’impressionar i de lluir-se, cosa que sovint complica la comprensió dels textos.

Estilísticament l’escriptor barroc es llançà d’una manera deliberada a l’explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi, de la versificació, a utilitzar sense mesura tots els recursos del seu art, cosa que generarà una obscuritat conceptual. Les circumstàncies que comportaren l’aparició del barroc català foren semblants a les del castellà, però hi incidiren, a més, unes condicions històriques pròpies i una de les crisis més agudes que ha sofert mai la cultura del país.

El Barroc es va desenvolupar en un moment de crisi en totes les arts, des de la literatura fins a la música, passant per la pintura. El resultat va ser un art carregat, aparent, ple de figures retòriques, ple de contrastos que volen amagar una realitat ja sigui idealitzant-la o caricaturitzant-la.

Característiques del Renaixement

Façana del Palau de la Generalitat a Barcelona, de Pere Blai

CARACTERÍSTIQUES

• Una major presència de la cultura clàssica grecollatina que és reivindicada i estudiada i de la qual es volen assimilar i reinterpretar valors com:

— l’ordre

— la serenitat

— l’harmonia

— la bellesa

— la raó

• Una concepció més antropocèntrica del món.
• La consolidació i la dignificació de les llengües romàniques.

Culminació de l’Humanisme, el Renaixement va tenir el seu centre a Itàlia i des d’allà es difongué, a ritmes diversos, arreu d’Europa i va tenir una gran rellevància en el terreny de les arts plàstiques, amb artistes tan polifacètics com el pintor, escultor, arquitecte i poeta Michelangelo Buonarroti; el pintor, arquitecte, científic i escriptor Leonardo da Vinci; pintors com Sandro Bottichelli i escultors com Donatello, entre d’altres.

Pel que fa als principals autors i obres de la literatura renaixentista europea, tenim: a França, François Rabelais (Gargantua i Pantagruel); a Holanda, Erasme de Rotterdam (Elogi de la follia) i a Itàlia, Ludovico Ariosto (Orlando furiós).

Al nostre àmbit també cal tenir presents els cercles catalans instal·lats a la Itàlia del Renaixement per la vinculació de Nàpols, Sicília i Sardenya a la Corona d’Aragó, pel fet que Alfons el Magnànim fixà la seva residència a Nàpols (1442-1458) i per l’existència de dos pontífexs valencians, Calixt IIII (1455-1458) i Alexandre VI (1492-1503), els dos papes de la família Borja. La preocupació per l’estudi de les llengües clàssiques, característica de l’humanisme, no impedí el desenvolupament de les literatures en llengües vulgars.

Però a mesura que avança el segle XVI, als Països Catalans ens trobem amb un cort que imita els models castellans i uns escriptors peninsulars seduïts pel Renaixement italià. Tenim, doncs, humanistes que s’expressen únicament en llatí, com el valencià Joan Lluís Vives, i un gran nombre d’autors bilingües que escriuen la major part de la seva obra en castellà, com el valencià Joan Ferrandis d’Herèdia i el barceloní Joan Boscà.

La literatura catalana del Renaixement, que abraça un període que comprèn des dels darrers anys del segle XV fins al final del XVI, no trenca amb la tradició medieval, però recupera alguns dels cànons[1] estètics i dels models formals del classicisme. El poeta Pere Serafí n’és un exemple.

[1] Cànon. És una paraula polisèmica, en aquest cas vol dir: regla o llei general, principi que governa el tractament o l’aplicació d’alguna cosa. Conjunt de normes.

La societat i l’economia a l’Edat moderna

LA SOCIETAT I L’ECONOMIA A L’EDAT MODERNA

• A l’Edat moderna es manté la divisió de la societat en estaments.

— El rei és la màxima autoritat.

— La resta de la societat es divideix en:

. Privilegiats : eren els nobles i el clergat. Depenien del rei, però tenien terres,                            no pagaven impostos i ocupaven càrrecs importants a la cort.

. No privilegiats: eren el baix clergat, la burgesia, els artesans i camperols. No tenien terres, però podien llogar-les; pagaven impostos i no podien accedir a càrrecs a la cort.

• L’Economia:

— L’agricultura i la ramaderia encara són molt importants en aquesta època.

— El comerç i la manufactura de productes tenen cada vegada un paper més important a l’economia.

— Els artesans s’agrupen en gremis.

— L’obertura de noves rutes comercials amb Amèrica, Àfrica i Àsia provoca   l’arribada de nous productes com or, plata i espècies.

Causes de la decadència

CAUSES

Les terres de Catalunya, València i Mallorca, després de la unió de les corones de Castella i d’Aragó pel matrimoni de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella (Reis Catòlics, 1474), van continuar conservant unes lleis i unes característiques polítiques particulars. Però no van poder evitar la influència cultural castellana, que acabà sent fins i tot lingüística. Al final del segle XV, i a València, ja podem trobar autors que redacten en castellà de manera experimental. Al segle XVI, pràcticament tots els autors que trobem a Catalunya i a València ja són bilingües. Al segle XVII, la llengua autòctona sol aparèixer en clar desavantatge. Al segle XVIII, perseguida des de les instàncies del poder, l’ús culte del català es redueix sovint a la simple anècdota.

Tot aquest moviment de caire lingüisticocultural tenia com a marc un sistema polític cada cop més centralista i absolut. Si la dinastia dels Àustria (segles XVI i XVII) encara respectà els furs de cada regne de l’Estat hispànic, quan a principi del segle XVIII arriba al tron d’Espanya Felip d’Anjou, s’aboleixen de cop les lleis i els privilegis dels regnes de la Corona d’Aragó amb els decrets de Nova Planta (1707-1714) i aquests països se sotmeten a les lleis de Castella.

Entre els factors que iniciaren la progressiva castellanització de la nostra cultura i de determinats grups socials en destaquen aquests:

• la castellanització de la cort i l’aristocràcia. El fet que la cort, el centre de poder polític, ja no es trobés en terres de parla catalana, i la influència cultural castellana, que era molt forta, van fer que la noblesa de les grans ciutats com Barcelona i València ràpidament comencés a parlar en castellà com a símbol de distinció, d’acostament al poder, al rei, que parlava solament aquella llengua. El castellà, necessari per parlar amb el rei i els seus representants, s’acabà parlant també quan no calia: entre els membres de la noblesa del país;
• la guerra de Successió. Amb la mort sense descendència de Carles II, el darrer monarca de la casa d’Àustria, s’obrí una crisi dinàstica que desembocà en la guerra de Successió (1701-1714), on s’enfrontaren els partidaris de Felip d’Anjou (botiflers) i els de Carles III d’Àustria (vigatans o maulets). Els catalans, majoritàriament, van triar el bàndol de l’austríac. A la resta d’estats de la Corona d’Aragó també van recolzar-lo, tot i que importants sectors de la noblesa van optar pel pretendent francès. La victòria de Felip V va comportar, amb els Decrets de Nova Planta, l’abolició de les lleis i institucions polítiques i administratives de la Corona d’Aragó. El català quedava, així, relegat dels usos oficials que encara conservava.

A mesura que avança el segle XVI els països de llengua catalana van perdent contacte entre ells. A cada zona la llengua rep un nom divers: català a Catalunya, valencià al País Valencià, mallorquí, menorquí o eivissenc a les Illes… Aquesta fragmentació es detecta fins i tot en l’àmbit politicosocial i econòmic (pèrdua de la consciència d’unitat entre els diferents territoris de parla catalana). Els segles XVI i XVII són més crítics per a Catalunya que per al País Valencià, i diverses crisis afecten cada país per separat. Només amb motiu de la guerra de Successió tots els territoris responen com una sola veu davant un problema d’estat.

A aquesta visió fragmentada de la nostra cultura i de la consciència política del moment encara hi hauríem d’afegir una altra qüestió: els escriptors catalans, valencians i mallorquins havien perdut la tradició literària que necessitaven, si volien continuar la tasca en la seva pròpia llengua. Són molt pocs els literats del segles XVI al XVIII que tenen consciència que entre els segles XIII i XV hi hagué grans escriptors i pensadors que usaren el català com a vehicle d’expressió absolutament vàlid. Això no arriba fins al segle XIX i la Renaixença.

Com a conseqüència, en el cas català, es va produir una davallada quantitativa i qualitativa en la producció de literatura “culta”, cosa que ha portat a agrupar durant molt de temps aquests tres segles sota la denominació comuna de Decadència, terme que avui es considera poc adequat perquè tant la cultura tradicional i popular com altres manifestacions artístiques mantenen la vitalitat que havien tingut durant l’edat mitjana i, perquè, d’altra banda, el terme Decadència desqualifica la literatura produïda durant aquest període. Ara bé, la castellanització i l’escàs prestigi del català com a llengua de cultura van provocar una producció de literatura culta poc abundant i, sovint, d’escàs interès durant aquests tres segles.

Però en cap moment, al llarg d’aquests tres segles, les classes populars no van deixar d’utilitzar la llengua catalana. La crisi afectava el català com a llengua de prestigi i el seu ús en la literatura culta, però no pas en la popular.

Cal recordar, a més, que, en contrast amb la catalana, les cultures italiana (S.XV i XVI), castellana (s. XVI i XVII) i francesa (s. XVIII) arribaren a la seva màxima esplendor.

L’Edat moderna a Catalunya

L’EDAT MODERNA A CATALUNYA

Per Catalunya aquesta època va ser de decadència i penúria econòmica. Això va provocar l’esclat de diferents guerres.

• La Catalunya dels Àustries (S. XVI i XVII)

Tot i que va ser el moment de màxima expansió de l’imperi colonial espanyol, a Catalunya va ser una època de malestar i penúries. Van tenir lloc dos esdeveniments:

— La Guerra dels Segadors. Es produeix per un intent del rei Felip IV d’obligar als pagesos catalans a pagar el finançament de l’exercit i eliminar les lleis i institucions de govern catalanes. L’any 1640 comença la guerra que acaba al 1652 amb el jurament per part del rei de les lleis catalanes.

— Bandolerisme . Durant aquesta època d’inestabilitat política, social i econòmica apareixen els Bandolers. Vivien als boscos i assaltaven els viatgers. Defensaven als pobres davant dels rics i per això el poble els protegia. Dos bandolers famosos van ser Joan Serrallonga i Perot Rocaguinarda.

• La Catalunya dels Borbons (S.XVIII)

— La guerra de Successió: durant la guerra de Successió espanyola que s’inicià l’any 1702, Catalunya va donar suport al candidat de la dinastia dels Àustria (Carles), mentre que Castella va donar suport als Borbons (Felip).

— L’any 1713 la guerra acaba amb la victòria de Felip.

— A Catalunya la guerra va durar fins l’11 de setembre de 1714 quan les tropes de Felip V entren a Barcelona.

— Catalunya va haver d’acceptar el decret de Nova Planta, pel qual van quedar anul·lades les lleis i institucions catalanes.

• El redreçament econòmic:

— a Catalunya, al S.XVIII, hi va haver un augment de la producció agrària.

—les manufactures va augmentar la producció de vi, aiguardent, teixits de llana i cotó.

— Augmenta el comerç. El rei Carles II permet el comerç amb Amèrica.

— Els burgesos i la noblesa van acumular diners que van permetre a Catalunya fer la Revolució Industrial a l’Edat Contemporània.