PERE SERAFÍ
Va ser el millor poeta català del període. En ell conflueixen les diverses tendències de la lírica catalana del Renaixement:
- per un cantó, presenta encara punts de contacte amb els trobadors i amb Ausiàs March, i,
- per l’altre, influït per Petrarca, utilitza formes poètiques renaixentistes:
— opta per l’harmonia i l’eufonia[1], els paràmetres estètics propis del classicisme;
— adopta noves estructures que delaten una gran preocupació per la bellesa formal (el sonet, l’octava rima, el madrigal petrarquesc i els tercets encadenats, d’inspiració italiana, o el vers blanc, l’epístola, l’oda, l’elegia i l’ègloga, d’imitació clàssica).
- També es va interessar per les formes del cançoner popular.
[1] Eufonia: efecte acústic que resulta de la combinació harmònica d’uns sons determinats en un mot o enunciat.
Una mà de lletres 